EXPLOTACIÓ INFANTIL

Cada matí, nosaltres, després d’aixecar-nos, rentar-nos i esmorzar bé, ens preparem per anar a pràctiques o sinó treballar. Però a l’Àfrica, a l’Àsia, etc... cent, o potser dos-cents milions de nens s’aixequen dels seus llits, mengen una mica de sopa d’ahir i marxen de casa per anar a treballar, que pot durar 18 hores. On amb freqüència treballen i moren per nosaltres.

Quan anem a comprar unes sabates d’esport, sabem realment qui les ha fabricat i en quines condicions ho ha fet? Quan al matí fem el cafè, som conscient de la seva procedència i de qui ho ha fet? Sabem que molta feina que fan els nens l’haurien de fer els adults, i que a causa d’això hi ha més atur?

Recercant informació he trobat que només, en l’últim any, aproximadament 31 milions de refugiats i persones desplaçades van quedar atrapats en conflictes que van destruir el món, buscant un lloc segur, fugir de circumstàncies inhumanes, de cruels atacs amb morts, de la violació, etc.

Centenars de milers de nens van ser obligats a participar en conflictes armats com a soldats, esclaves sexuals o carregadors, tot el qual representen transgressions contra els seus drets humans.

Buscant informació pel treball de la pel·lícula, he trobat una carta d’un nen de 13 anys que treballa a Bangkok. Diu així:
"Em falten els meus germans i germanes. No sé quan podré tornar-los a veure. Però el que més em falta és el joc. Treballem sempre i no entenc per què per la tarda no ens deixen una mica de temps per a jugar. Potser perquè hi ha tanta feina per fer..."

Crec que aquest n’és un exemple entre milers de nens i nenes. Massa gent veu tot això com un problema llunyà contra el que no hi ha res a fer, perquè és el fruit inevitable de la pobresa.
Segons estimacions de l’Univef, només caldrien 25.000 milions de dòlars anuals per cobrir les necessitats bàsiques de tota la infància mundial.

He volgut fer un breu comentari i intentar aproximar-m’he sobre el problema de l’explotació infantil, però es podrien explicar moltíssimes coses més sobre aquest tema.
Però crec que el següent pas l’hem de fer nosaltres, i no viure enganyats per les grans multinacionals que fan que cada dia el món visqui en la pobresa.

LA BELLA DORMENT

Avui m’he despertat a les 7:15, estava molt nerviosa, no ho puc negar. La meva primera excursió amb els nens de P3 hi ha Girona!!

A les 8 ja he tingut que anar cap a l’escola, comencen arribar tots a les 9, pobres estaven tots que no podien de nervis, sobretot parlaven de l’autobús, que ells anaven d’excursió però amb autobús, era el que més il·lusió els hi feia.

Un cop han anat arribant tots, hem fet revisió de maletes, la gran majoria de de nens i nenes portaven taper amb espaguetis, macarrons, truita, carn arrebossada, etc, una ampolla d’aigua i un “actimel”. I per acabar, abans de pujar a l’autocar vam anar a fer un pipí.

A les 9:30 ha arribat l’autobús, hem fet fila de 2 en 2 i hem anat a l’autobús, pobrets... no sabien ni com pujar-hi, ens hem posat una professora a dalt i l’altre a baix i apa, anar passant un per un. Un cop tots estaven assentats hem tret maletes, jaquetes i sobretot hem posat el cinturó un per un i el conductor ho ha revisat.

Un cop vam arribar el teatre, ens van deixar davant l’escola Vedruna, on vam tenir que esmorzar a dintre el pàrking, davant el teatre. Un cop esmorzats vam anar al lavabo i directa cap a dintre el teatre. Ens vam seure a les primeres files, però tant era, els mes baixets no i veien. Vaig esta la hora i mitja que va durar aproximadament l’obra de teatre amb una nena a la falda i encara pobreta li costava veure l’obra. Cap el final de l’obra tots els nens dels diferents escoles ja parlaven i per dir-ho clar, passaven de l’obra.

Jo crec que l’obra no estava dirigida per nens i nenes de 3 anys ni 4, sinó que a partir d’aquesta edat i a més, crec que li faltava alguna cosa, no ser... potser un vocabulari mes entenedor, ja que moltes de les paraules que deien segur que mes de la meitat dels nens i nenes dels mes grans no ho entenien, o sigui, imaginem els petits...

Un cop acabada l’obra de teatre, vam tornar anar el lavabo, ja eren la 1 i mitja aproximadament. Un cop haver anat el bany vam anar directa al autocar on ja ens esperava a fora el carrer, vam pujar nens, vam lligar-los i vam anar directes el parc Migdia on allà vam seure per dinar.
Un cop tots els nens dinats i els professores, vam estar jugant per allà el parc. Uns colla de 7 nens, van anar corrent a mirar els ànecs en el mig del llac que hi ha. Les professores ens vam espantar molt, estaven massa arramblats al llac i per cert, no hi ha ni barreres, ni res. Jo no m’ho vaig pensar dos cops i em vaig posar a corre per anar-los a buscar, mentre que les altres professores anaven cridant-los perquè si fixessin, el final tot va ser un espant, res mes.

Cap a les 4, vam agafar maletes i vam tornar a l’escola on vam arribar allà amb tots els nens ven adormits, vam tenir feina a despertar-los, tots havien agafat el son profundament.
Vam anar a classe, vam tornar anar el lavabo i vam esperar que fossin les 5 perquè els pares vinguessin a buscar els nens.

Una excursió que no oblidaré mai, la feina a que no sortissin de la borrera, la petita Marina a la falda perquè no veia la obra, corre, i agafar flatus per anar a buscar aquells nens el llac, etc, ha sigut la meva primera sortida amb nens i nenes de 3,4 i 5 anys. I sincerament per no oblidar.

Un pare lliga durant vint anys a dues filles malaltes mentals a casa seva

La setmana passa en el diari de Girona vaig poder llegir un article, on amb el títol vaig fer suficient per saber de que anava la cosa i per posar-m’he la pell de gallina. El títol era: “Un pare lliga durant vint anys a dues filles malaltes mentals a casa seva”.

Es vergonyós tot el que està passant actualment en aquest món. Com podien tenir un pare així, quina culpa tenien aquestes dues noies de tenir una malaltia?

Aquestes dues noies de 46 i 46 anys, han vingut durant 22 anys encadenades pel seu pare en el seu habitatge, on no les podies portar el metge per falta de diners. Han vingut gairebé més de la meitat de la seva vida encadenades. Però això no és tot, vaig llegir que el seu pare les descrivia com dues filles “agressives” i “ perilloses” i que les va lligar perquè no poguessin escapar i matar els seus veïns.
Es veu que des de la mort de la mare, viuen en la misèria, ja que els seus únics recursos són dues pensions modestes d’invalidesa que reben i on es insuficient per la compra de medicaments. Per tot aquest motiu el pare de 70 anys mai les va portar a l’hospital per sotmetre-les a un tractament especialitzat.

Això no es tot, buscant per Internet he trobat un altre cas de fa 2 setmanes on va sobre un jove de 26 anys que va estar encadenat durant tres anys en una caseta de gos per voluntat dels seus pares, que no tenien diners per cuidar-lo.

I segur que em deixo una pila de casos relacionats a reu del món, perquè si amb dos setmanes i sense buscar molt he trobat aquests dos... millor no imaginar en tot un any o millor en un sol més i en tot el món quant casos relacionat i quants nens així hi ha.

No ser que dir... sincerament, no tinc paraules, però... en quina cultura estem vivint, com podem permetre que uns pares tractin així els seus fills. Desitjo que en tots dos casos el final hi haguí hagut justícia, on sobretot la salut i la vida dels tres estigui a salv.

Mor als 10 anys Shiloh "la nena sirena"

Avui llegint el diari m’ha subtat molt la noticia de la petita Shiloh Pepin de 10 anys, que va morir el passat divendres. Funcionava només amb un ronyó, després de sotmetre’s a dos trasplantaments, i mancava d’òrgans genitals i de còlon. Només apareix un de cada 60.000 naixaments i les possibilitats de sobreviure a aquest síndrome són escasses si no et sotmets a una operació per separar les cames.

Quant va néixer, els metges no li donaven més que unes setmanes de vida. Els seus pares es van fer la idea de que tindrien poc temps per gaudir d’ella. Però Shiloh, es va obstinar a contradir-los i així va ser, la seva alegria va durar una dècada.

La nena va néixer amb una rara malformació anomenada Síndrome de la sirena, on la seva característica és néixer amb les cames unides, per això li anomenen “nenes sirenes”. El seu cas, la separació de les seves extremitats inferiors, no era possible. Els vasos sanguinis creuaven de costat a costat les seves cames i per això era impossible la operació. A més a més, no tenia “bóveda” vaginal, i no hi havia maneres de que la orina surtis del seu cos.

La petita Shiloh es va fer famosa Estats Units i va sortir en diversos programes on el més esmentat es el de la famosa presentadora Oprah Winfrey.

Tot i així, recercant informació he vist on Shiloh era una nena amb ganes de viure tot i els seus problemes, i on el seu cas es converteix en un exemple per a molts. La seva història ha cridat l’atenció a molts mitjans i on ella a la vegada gaudia sentint-se el centre d’atenció. També els més propers a ella diuen que era una nena molt afectuosa i que li agradava molt dibuixar, cantar i estar amb la gent. També era bona estudiant i anava a l’escola amb normalitat. Sents dubte, un exemple el que tothom tindria que seguir.

Videos en memoria de la petita Shiloh:

http://www.youtube.com/watch?v=8okYhcRwrgY&feature=related

LA FESTA DELS SÚPERS

Una vegada més es va celebrar La Festa dels Súpers, amb el lema Superexploraelclub, on i van haver mes de 350.000 espectadors. La Festa ja fa 10 anys que es celebra, com el Club Super3, on aquest any anava sobre l’exploració. I on també van obrir un nou canal infantil en català, amb les millors sèries i programes de producció pròpia, i on els protagonistes són el milió de súpers.

Per aquestes dates, els membres del Club i tots els infants i joves espectadors catalans tenen una cita a l’Anella Olímpica de Montjuïc, on es va celebrar dissabte i diumenge, de les 10:00 a les 18:00.

Els nens i nenes van poder veure les actuacions, jocs, concursos, correfocs, presentacions de discos, gimcanes, tallers i un munt d’activitats que oferien la col·laboració habitual del Club Super3.

Per acabar, dir que la Festa dels Súpers és un cap de setmana per disfrutar i divertir-se els pares amb els seus fills. Dir també que tota activitat que és realitza no es nomes per deixar els nens i nenes allà i els pares anar a fer la seva, sinó que tot el contrari, és per està el costat d’ells i jugar plegats, ja que segurament avui dia entre setmana molts pocs pares estan pels seus fills per temes de feina, etc.

Finalment dir que, jo vaig estar quant tenia uns 9 0 10 anys, i va ser un dia en el qual vaig disfrutar, vaig fer molts amics i sobretot amb vaig divertir.

Video de l'espectacle: http://www.tv3.cat/videos/1561999

Programació: http://www.super3.cat/festa/programa.htm

El treball comú de pares i educadors és un element bàsic per afrontar el fracàs escolar.

El fracàs escolar és un dels problemes més greus avui dia en el sistema educatiu . Gairebé la tercera part dels alumnes d’ESO, obté qualificacions negatives. En ensenyament mitjà, un 32% dels alumnes repeteix curs, un 35% no acaba amb èxit 2n d’ESO, el 48% no supera el batxillerat i a la universitat l’abandó dels estudis és d’un 50%.

Podem parlar de fracàs escolar quan l’alumne no aconsegueix els objectius proposats per al seu nivell i edat. Això sol tenir com a conseqüència una actitud negativa davant l’aprenentatge. Les més ressenyables són els trastorns d’aprenentatge i els trastorns emocionals. Es pot dir que només un 2% dels fracassos és degut a factors intel·lectuals, mentre que al voltant d’un 29% està originat per trastorns d’aprenentatge, entre els quals destaca la dislèxia. El fracàs escolar també pot donar-se com a conseqüència de les dificultats en l’aprenenetatge acumulades pel llarg de diversos cursos o fins i tot pot ser una inadaptació al centre escolar.

Jo penso però que uns dels factors més important són els estudis dels pares. Ja que penso que són ells qui donen els estudis els seus fills. També penso que els infants que s’escolaritzen abans dels 3 anys, milloren clarament les seves habilitats cognitives, i arriben millor preparats a l’etapa d’escolarització obligatòria.

I per últim crec que un altre dels factors per aconseguir l’assoliment escolar té a veure amb els recursos de l’escola i la cultura. Jo crec que els infants els quals els seus pares a casa llegueixen, diarios o llibres, i fan els deures junts, entre altres coses, els fills obtenen millors notes, ja que els infants sempre diuen que imiten els seus pares, si el pare llegeix l’infant ho fera des de petit. Si més no, i posarà interes pel que fan els seus pares.

EMBARASSOS ADOLESCENTS

L’adolescència és una etapa de la vida en què el nen fa el pas cap a l’edat adulta. És una etapa que va associada a tot un conjunt de situacions de risc pel fet de dos sentiments: el d’invulnerabilitat ( a mi no em passarà res) i el d’exploració de l’entorn (he de provar-ho tot).

En deu anys s’han duplicat el nombre de parts d’adolescents catalanes entre 14 i 17 anys. A Catalunya durant l’any 2006 hi va haver 62 noies menors de 15 anys a qui es va aplicar la interrupció voluntària de l’embaràs. Es tracta de situacions generalment no volgudes i sovint traumàtiques per a moltes famílies i, per aquest motiu, en la majoria dels casos, s’opta per interrompre la gestació, cosa que tindria que està prohibida.

L’experiència entre companyes de la meva edat adolescents, m’ha demostrat que el sexe ha esdevingut un producte més de consum, i que les relacions sexuals s’han trivialitzat. I, per altra banda, hi ha qui ha entès l’avortament com un mitjà anticonceptiu més.

L’avortament és una paraula tan frívola que no hauria de existir. Moltes noies recorren a quest mètode. Però no saben que el seu errors l’ha de pagar una persona innocent que n o té culpa del que fan els seus pares. Els hi neguen el plaer de viure, de conèixer tot el món i de sentir sensacions inexplicables i de veure la llum per primera vegada. Tot així no poden conèixer res, són descartats del món, només per interpretar-los com a simple error.

Per acabar aquest “article”, he volgut parlar amb una companya de d’infància, la qual té una nena nascuda el 21 de Maig d’aquest any, la Nayara.
La primera reacció que vaig tenir... cap, no m’ho esperava, no l’estava buscant, si que volia ser mare adolescent, però no aquell moment. Recordo quant em vaig entera que estava embarassada, el primer que vaig fer va ser dir-li a la meva parella, ell estava dormint, i es va quedar com... igual, no s’ho esperava, no va saber com reaccionar, però després el despertar-se el vaig fer la persona mes feliç.
Després va ser quant va arribar el moment de comunicar-ho a la família, els meus sogres estaven molt contents, volien que tires endavant, que si feia falta alguna cosa, el que sigui ells estarien allà. Però va arribar el dia de dir-ho a casa meva, a la meva mare... no va anar bé, no s’ho va agafar gens bé, vam estar com un mes o mes sense dir-nos res i si ens dèiem alguna cosa era per discutir sobre la meva filla, però el passar els mesos i ella veure que si, que ho tenia molt clar que era el que volia va anar acceptant les coses com eren i ara quant la veu, quan la te en braços, la porta a passejar,... li cau la baba.
Durant l’embaràs la meva parella sempre la tenia a sobre, tot el dia Míriam vols això? Míriam et porto algú?, etc. però el passar els 6 mesos aproximadament la cosa va anar canviant, es va anar com distanciant.
Després ja va arribar el part, les primeres contraccions que vaig tenir estava sola a casa la meva mare, recordo que ho vaig passar malament, vaig trucar ràpidament a ella i vam anar directa a l’hospital, allà amb van dir que no era segur que m’ingressessin que dependria de la comadrona, però el final em van ingressar i vaig estar 1 dia i mig amb contraccions i aigües trencades.
Un cop va néixer em va passar de tot pel cap, no sabia com agafar-la, recordo que em feia por, com por, por a que amb caigués a fer-li mal, era com si fes anys que la conegués, m’he l’estimava i m’he l’estimo com cap altre cosa, no ser... es una cosa teva i que la tindràs aquí per tota la vida.
És una experiència que no es pot explicar amb paraules.