EXPLOTACIÓ INFANTIL

Cada matí, nosaltres, després d’aixecar-nos, rentar-nos i esmorzar bé, ens preparem per anar a pràctiques o sinó treballar. Però a l’Àfrica, a l’Àsia, etc... cent, o potser dos-cents milions de nens s’aixequen dels seus llits, mengen una mica de sopa d’ahir i marxen de casa per anar a treballar, que pot durar 18 hores. On amb freqüència treballen i moren per nosaltres.

Quan anem a comprar unes sabates d’esport, sabem realment qui les ha fabricat i en quines condicions ho ha fet? Quan al matí fem el cafè, som conscient de la seva procedència i de qui ho ha fet? Sabem que molta feina que fan els nens l’haurien de fer els adults, i que a causa d’això hi ha més atur?

Recercant informació he trobat que només, en l’últim any, aproximadament 31 milions de refugiats i persones desplaçades van quedar atrapats en conflictes que van destruir el món, buscant un lloc segur, fugir de circumstàncies inhumanes, de cruels atacs amb morts, de la violació, etc.

Centenars de milers de nens van ser obligats a participar en conflictes armats com a soldats, esclaves sexuals o carregadors, tot el qual representen transgressions contra els seus drets humans.

Buscant informació pel treball de la pel·lícula, he trobat una carta d’un nen de 13 anys que treballa a Bangkok. Diu així:
"Em falten els meus germans i germanes. No sé quan podré tornar-los a veure. Però el que més em falta és el joc. Treballem sempre i no entenc per què per la tarda no ens deixen una mica de temps per a jugar. Potser perquè hi ha tanta feina per fer..."

Crec que aquest n’és un exemple entre milers de nens i nenes. Massa gent veu tot això com un problema llunyà contra el que no hi ha res a fer, perquè és el fruit inevitable de la pobresa.
Segons estimacions de l’Univef, només caldrien 25.000 milions de dòlars anuals per cobrir les necessitats bàsiques de tota la infància mundial.

He volgut fer un breu comentari i intentar aproximar-m’he sobre el problema de l’explotació infantil, però es podrien explicar moltíssimes coses més sobre aquest tema.
Però crec que el següent pas l’hem de fer nosaltres, i no viure enganyats per les grans multinacionals que fan que cada dia el món visqui en la pobresa.

LA BELLA DORMENT

Avui m’he despertat a les 7:15, estava molt nerviosa, no ho puc negar. La meva primera excursió amb els nens de P3 hi ha Girona!!

A les 8 ja he tingut que anar cap a l’escola, comencen arribar tots a les 9, pobres estaven tots que no podien de nervis, sobretot parlaven de l’autobús, que ells anaven d’excursió però amb autobús, era el que més il·lusió els hi feia.

Un cop han anat arribant tots, hem fet revisió de maletes, la gran majoria de de nens i nenes portaven taper amb espaguetis, macarrons, truita, carn arrebossada, etc, una ampolla d’aigua i un “actimel”. I per acabar, abans de pujar a l’autocar vam anar a fer un pipí.

A les 9:30 ha arribat l’autobús, hem fet fila de 2 en 2 i hem anat a l’autobús, pobrets... no sabien ni com pujar-hi, ens hem posat una professora a dalt i l’altre a baix i apa, anar passant un per un. Un cop tots estaven assentats hem tret maletes, jaquetes i sobretot hem posat el cinturó un per un i el conductor ho ha revisat.

Un cop vam arribar el teatre, ens van deixar davant l’escola Vedruna, on vam tenir que esmorzar a dintre el pàrking, davant el teatre. Un cop esmorzats vam anar al lavabo i directa cap a dintre el teatre. Ens vam seure a les primeres files, però tant era, els mes baixets no i veien. Vaig esta la hora i mitja que va durar aproximadament l’obra de teatre amb una nena a la falda i encara pobreta li costava veure l’obra. Cap el final de l’obra tots els nens dels diferents escoles ja parlaven i per dir-ho clar, passaven de l’obra.

Jo crec que l’obra no estava dirigida per nens i nenes de 3 anys ni 4, sinó que a partir d’aquesta edat i a més, crec que li faltava alguna cosa, no ser... potser un vocabulari mes entenedor, ja que moltes de les paraules que deien segur que mes de la meitat dels nens i nenes dels mes grans no ho entenien, o sigui, imaginem els petits...

Un cop acabada l’obra de teatre, vam tornar anar el lavabo, ja eren la 1 i mitja aproximadament. Un cop haver anat el bany vam anar directa al autocar on ja ens esperava a fora el carrer, vam pujar nens, vam lligar-los i vam anar directes el parc Migdia on allà vam seure per dinar.
Un cop tots els nens dinats i els professores, vam estar jugant per allà el parc. Uns colla de 7 nens, van anar corrent a mirar els ànecs en el mig del llac que hi ha. Les professores ens vam espantar molt, estaven massa arramblats al llac i per cert, no hi ha ni barreres, ni res. Jo no m’ho vaig pensar dos cops i em vaig posar a corre per anar-los a buscar, mentre que les altres professores anaven cridant-los perquè si fixessin, el final tot va ser un espant, res mes.

Cap a les 4, vam agafar maletes i vam tornar a l’escola on vam arribar allà amb tots els nens ven adormits, vam tenir feina a despertar-los, tots havien agafat el son profundament.
Vam anar a classe, vam tornar anar el lavabo i vam esperar que fossin les 5 perquè els pares vinguessin a buscar els nens.

Una excursió que no oblidaré mai, la feina a que no sortissin de la borrera, la petita Marina a la falda perquè no veia la obra, corre, i agafar flatus per anar a buscar aquells nens el llac, etc, ha sigut la meva primera sortida amb nens i nenes de 3,4 i 5 anys. I sincerament per no oblidar.

Un pare lliga durant vint anys a dues filles malaltes mentals a casa seva

La setmana passa en el diari de Girona vaig poder llegir un article, on amb el títol vaig fer suficient per saber de que anava la cosa i per posar-m’he la pell de gallina. El títol era: “Un pare lliga durant vint anys a dues filles malaltes mentals a casa seva”.

Es vergonyós tot el que està passant actualment en aquest món. Com podien tenir un pare així, quina culpa tenien aquestes dues noies de tenir una malaltia?

Aquestes dues noies de 46 i 46 anys, han vingut durant 22 anys encadenades pel seu pare en el seu habitatge, on no les podies portar el metge per falta de diners. Han vingut gairebé més de la meitat de la seva vida encadenades. Però això no és tot, vaig llegir que el seu pare les descrivia com dues filles “agressives” i “ perilloses” i que les va lligar perquè no poguessin escapar i matar els seus veïns.
Es veu que des de la mort de la mare, viuen en la misèria, ja que els seus únics recursos són dues pensions modestes d’invalidesa que reben i on es insuficient per la compra de medicaments. Per tot aquest motiu el pare de 70 anys mai les va portar a l’hospital per sotmetre-les a un tractament especialitzat.

Això no es tot, buscant per Internet he trobat un altre cas de fa 2 setmanes on va sobre un jove de 26 anys que va estar encadenat durant tres anys en una caseta de gos per voluntat dels seus pares, que no tenien diners per cuidar-lo.

I segur que em deixo una pila de casos relacionats a reu del món, perquè si amb dos setmanes i sense buscar molt he trobat aquests dos... millor no imaginar en tot un any o millor en un sol més i en tot el món quant casos relacionat i quants nens així hi ha.

No ser que dir... sincerament, no tinc paraules, però... en quina cultura estem vivint, com podem permetre que uns pares tractin així els seus fills. Desitjo que en tots dos casos el final hi haguí hagut justícia, on sobretot la salut i la vida dels tres estigui a salv.