EMBARASSOS ADOLESCENTS

L’adolescència és una etapa de la vida en què el nen fa el pas cap a l’edat adulta. És una etapa que va associada a tot un conjunt de situacions de risc pel fet de dos sentiments: el d’invulnerabilitat ( a mi no em passarà res) i el d’exploració de l’entorn (he de provar-ho tot).

En deu anys s’han duplicat el nombre de parts d’adolescents catalanes entre 14 i 17 anys. A Catalunya durant l’any 2006 hi va haver 62 noies menors de 15 anys a qui es va aplicar la interrupció voluntària de l’embaràs. Es tracta de situacions generalment no volgudes i sovint traumàtiques per a moltes famílies i, per aquest motiu, en la majoria dels casos, s’opta per interrompre la gestació, cosa que tindria que està prohibida.

L’experiència entre companyes de la meva edat adolescents, m’ha demostrat que el sexe ha esdevingut un producte més de consum, i que les relacions sexuals s’han trivialitzat. I, per altra banda, hi ha qui ha entès l’avortament com un mitjà anticonceptiu més.

L’avortament és una paraula tan frívola que no hauria de existir. Moltes noies recorren a quest mètode. Però no saben que el seu errors l’ha de pagar una persona innocent que n o té culpa del que fan els seus pares. Els hi neguen el plaer de viure, de conèixer tot el món i de sentir sensacions inexplicables i de veure la llum per primera vegada. Tot així no poden conèixer res, són descartats del món, només per interpretar-los com a simple error.

Per acabar aquest “article”, he volgut parlar amb una companya de d’infància, la qual té una nena nascuda el 21 de Maig d’aquest any, la Nayara.
La primera reacció que vaig tenir... cap, no m’ho esperava, no l’estava buscant, si que volia ser mare adolescent, però no aquell moment. Recordo quant em vaig entera que estava embarassada, el primer que vaig fer va ser dir-li a la meva parella, ell estava dormint, i es va quedar com... igual, no s’ho esperava, no va saber com reaccionar, però després el despertar-se el vaig fer la persona mes feliç.
Després va ser quant va arribar el moment de comunicar-ho a la família, els meus sogres estaven molt contents, volien que tires endavant, que si feia falta alguna cosa, el que sigui ells estarien allà. Però va arribar el dia de dir-ho a casa meva, a la meva mare... no va anar bé, no s’ho va agafar gens bé, vam estar com un mes o mes sense dir-nos res i si ens dèiem alguna cosa era per discutir sobre la meva filla, però el passar els mesos i ella veure que si, que ho tenia molt clar que era el que volia va anar acceptant les coses com eren i ara quant la veu, quan la te en braços, la porta a passejar,... li cau la baba.
Durant l’embaràs la meva parella sempre la tenia a sobre, tot el dia Míriam vols això? Míriam et porto algú?, etc. però el passar els 6 mesos aproximadament la cosa va anar canviant, es va anar com distanciant.
Després ja va arribar el part, les primeres contraccions que vaig tenir estava sola a casa la meva mare, recordo que ho vaig passar malament, vaig trucar ràpidament a ella i vam anar directa a l’hospital, allà amb van dir que no era segur que m’ingressessin que dependria de la comadrona, però el final em van ingressar i vaig estar 1 dia i mig amb contraccions i aigües trencades.
Un cop va néixer em va passar de tot pel cap, no sabia com agafar-la, recordo que em feia por, com por, por a que amb caigués a fer-li mal, era com si fes anys que la conegués, m’he l’estimava i m’he l’estimo com cap altre cosa, no ser... es una cosa teva i que la tindràs aquí per tota la vida.
És una experiència que no es pot explicar amb paraules.